divendres 4 de setembre de 2009
Entrevista a Francesc Riera - Emprenedor més enllà dels 70
El que penso al veure'l per primer cop, és que en Francesc Riera no es jubilarà mai, al menys mentre tingui la salut i la energia per treballar, té 73 anys i cada dia segueix al peu del canó. Conserva l'esperit actiu d'un jove emprenedor. És prim i alt. Té una mirada cristal·lina, franca, i vesteix amb un toc d'elegància britànica. Aquests trets nòrdics conviuen sense traumes amb el seu tarannà rural.
Francesc m'acompanya a una de les sales de la primera planta. No hi ha dubte de que a Masia Salat, cada estància és un petit tresor. M'invita a un beure i ell mateix em serveix. Els anys i l'èxit no li han malversat el seu esperit generós i servicial. Quan s'asseu, és deixa envoltar per la serenitat. Sembla home que s'adapta bé a les circumstàncies, passant sense esforços del neguit de la feina a la afabilitat que requereix la nostra xerrada. Comença parlant del seu passat més llunyà.
Fotografia de Francesc Riera, a la sala amb el rerefons del mural dels prohoms lleidatans del restaurant Masia Salat
- "Del meu pare vaig captar les primeres lliçons de responsabilitat i compromís social. Una vegada, mentre pujàvem per la Clínica l'Aliança de Barcelona, es va oferir a pujar a un malalt, que els assistents havien deixat, perquè s'havia acabat la seva jornada laboral. Tenia la possibilitat de actuar o fer com qui no veu res, i ell actuava. Els veïns de Bellcaire, del que n'era alcalde, i productor i distribuidor de vins, li demanaven tot tipus de favors com petites reparacions domèstiques, perquè sabien que ho faria bé i no demanava res a canvi, més que amistat." Afegeix: "Cal agafar un equilibri entre quan pots ajudar i quan no, per sempre, sempre estar disponible per donar un consell, oferir una rialla o una salutació".
Aquelles lliçons paternals, combinades amb un profund sentit ètic i espiritual i un gran compromís social, tindran un viu reflex en tota la seva trajectòria empresarial. Si un analitza la vida de Francesc Riera, descobreix la seva inclinació pels projectes empresarials que sempre han deixat un llegat a la seva comunitat: com a President i directiu de la cooperativa COIBESA, com a director del casal de l'Espluga de Francolí, com a propietari de l'hotel Ducal de Montblanc i ara com a propietari del complex Masia Salat, Francesc Riera sempre ha buscat deixar un llegat als seus veïns i a la comunitat.
- "Quan vaig accedir a la direcció de COIBESA, a la cooperativa només treballaven tres dones cosint faldes. Cada una de les treballadores s'encarregava de tot el procés. Vaig pensar que cadascuna d'elles es podria especialitzar en una part del procés. I sense més ajut que la meva imaginació, vam crear, en una zona agrícola com la de Lleida, sense tradició industrial, ni experiència en el món tèxtil, una cadena de producció. Des de llavors l'empresa va pujar com l'escuma i en tres anys la xifra de treballadors va superar els 300. D'una producció ridícula vam passar a ser proveïdors per altres empreses com Loys. Al cap d'uns anys vam començar a fer estades en altres empreses, i vaig comprobar que la cadena de montatge que vam idear, no tenia res que envejar a les d'empreses com la Levi's en aquell moment".
Però tot no van ser flors i violes.
- "Amb la crisi del petroli de principis dels '70, la cooperativa va entrar en crisi i la cooperativa va entrar en un procès de declivi, que el va conduir a tenir que plegar, després d'uns anys de pèrdua constant de productivitat, i competència amb productes d’importació de més baix cost. Però durant tot aquell temps, vam anar destinant el quinze per cent dels beneficis a un dels projectes del que més m'enorgulleixo: el col·legi Urgell, Centre d'Estudis de Bellcaire".
Avui en dia encara hi és, ensenyant a 400 escolars amb mètodes innovadors, que engloben la ensenyança en el coneixement i la formació humana. Però el tancament de COIBESA no esgota la seva llista de moments de crítics.
- "Vam passar angusties econòmiques quan vaig engegar l'Hotel Ducal a Montblanc. Els clients entraven a comptagotes. Hi havia dies que no ingressàvem res. Va ser una prova dura. Allí vaig descobrir que el client s'aferra a unes costums que és molt difícil trencar i que només triomfa el que aguanta i utilitza l'imaginació. Els bancs no ens donaven préstec i vam tenir que adoptar mesures dràstiques, retallant despeses." La Lourdes (la seva dóna) va ser la primera disposada a sacrificar-se. "Si no ets valent, caus a la cuneta, caus de seguida".
I és que el sacrifici mutu es la clau del seu segon gran èxit: el matrimoni. De fet, les anècdotes més emotives sorgeixen quan parla de la seva dóna.
- "Les meves activitats empresarials m'absorbien tant, que una vegada vaig tenir un descuit imperdonable amb la meva dóna. Va ser un moment dramàtic i per resoldre-ho, li vaig oferir deixar-ho tot".
Amb aquelles actituds, la parella va deixar clar que el seu vincle afectiu estava per damunt de l'empresa. Això els va enfortir. En Francesc i la Lourdes no tenen fills. Però ell tracta als seus treballadors com si ho fossin.
- "A cada treballador nou no li engego el típic discurs d'un patró preocupat pel rendiment de la seva empresa. Li demano estima, solidaritat i respecte als seus companys. Al principi es sorprenen, però acaben comprenent la filosofia de la nostra empresa. Tots formem un equip i el treball no pot ser una obligació. Prendre decisions, sentir-se responsable, tenir una missió a la vida, afrontar reptes cada dia, són les receptes més adients per viure feliç i més temps" – i a fe de Déu que un s'ho creu si es fixa amb el seu exemple. "Veien un treballador d'una empresa, gairebé pots fer la mida del tarannà del seu cap." És tracta se'ns dubte d'un gran líder, que motiva als seus col.laboradors demanant-los que siguin "els números u en la seva feina", - pero si jo només sóc cambrera, li respon una nova, "doncs has d'intentar ser la millor cambrera del món".
De fet, un dels trets més destacables de Francesc Riera com emprenedor, és la seva extraordinària capacitat per fer-se ajudar, per crear un vincle afectiu amb els seus treballadors, proveïdors o clients. És un gran gestor de les persones, que veu els seus col.laboradors no com recursos humans, sinó com a persones úniques i irrepetibles per les que treballar a la seva empresa ha de ser una experiència positiva. "Estem més estona al treball que a casa. Hem de ser feliços al treball i no només a casa". S'enorgulleix de que els seus més de 60 treballadors tinguin tots un contracte fixe, i els seus encarregats portin tots més de 15 anys amb ell. "Cal saber escoltar els petits problemes, i atendre'ls sempre". En Francesc Riera sap imbuir un sentiment de solidaritat en els seus equips, no només es fa a través de la comunicació verbal, sino que també busca, fer-ho mitjançant el testimoni. "Ningú no marxa d'aquesta casa sense res. Quan entra algú a demanar menjar perque està necessitat, tots saben que m'ho han de comunicar a mi, perque jo directament vull sempre oferir-li a aquesta persona necessitada el menjar i el beure." A través del testimoni, comunica als treballadors de la casa la importància de la solidaritat i la necessitat que tots sàpiguem captar aquelles situacions que se'ns presenten per poder ser solidaris i ajudar. Tal i com el seu pare li havia fet captar a ell molts anys enrere. "Els nous treballadors es sorprenen quan els demano que m'agradaria que s'estimessin entre ells. Però després ve la reacció, i normalment és positiva. El client intueix el bon rotllo, i li agrada". També capta que les persones necessitem donar un sentit a la nostra vida i la nostra feina, desitgem capacitat de decidir, i com a propietari i cap, sempre actua facilitant-ho als seus treballadors. "La nostra empresa ha de ser com una empresa que cura, que aquelles persones que s'hagin sentit decebudes, enganyades en altres empreses, aquí tinguin un tracte diferent, i vegin el contrast. Per una persona a quui han enganyat en una feina o negoci, i que diu, jo no tornaré a confiar mai més en ningú, aquest contrast és com el que perd la vista i la torna a recuperar."
Durant la joventut, Francesc Riera es va interessar pel cooperativisme, en especial, pel model israelià dels Kibutz. Amb la maduresa prefereix el punt de vista japonès, on el vincle entre el treballador i l'empresa es més sòlid, gairebé espiritual.
I és que la veritable clau dels seus valors i principis resideix en la seva filosofia i actitud davant la vida.
- "Donar per rebre. Tots, d'una manera o altra estem lligats en aquest món. Qui dona sense exigir res a canvi, acaba rebent." I continua, "les reaccions positives al fet de donar o a actuar d'una manera justa, poden tornar al cap de molts anys", i fica l'exemple d'una família de Benicarló a la que va orientar molt bé en el seu camí direcció Andorra, quan regentava l'hotel Ducal de Montblanc, que quan 20 anys després es va tornar a trobar casualment aquelles persones en la venda d'una propietat familiar, li van acabar comprar. "Aquelles persones donaven una major credibilitat a les meves paraules, i veien amb més bons ulls la propietat que jo venia, quan van recordar aquell moment en els que els vaig atendre gentilment 20 anys enrera".
La voluntat del Francesc és la d'ajudar en la mesura que li sigui possible. Sap que, al final, les conductes retornen, com si fossin un implacable bumerang. Aquesta filosofia també l'aplica als seus negocis.
-"Jo no busco l'enriquiment a base de enganyar o enfonsar a l'altra part del negoci. Les clàusules s'han de redactar amb claredat, evitant malentesos amb paraules o frases que suscitin interpretacions diferents. Es tracta de trobar el punt d'equilibri i guanyar tots dos... De fet, jo sempre guanyo".
Jo sempre guanyo pot semblar la declaració supèrbia d'un empresari disposat a tot per obtenir el màxim benefici. Però, pronunciada pels llavis d'en Francesc, un comprèn el seu abast humil i noble.
- "Sempre guanyo en els negocis, perquè no tot el guany que s'obté és l'econòmic. També s'han de tenir en compte els amics i les experiències que un obté al engegar un nou tracte".
- "Abans de fer tractes amb algú, cal informar-se sobre l'historial d'aquella persona. I cal evitar les persones que hagin estat fàcils amb el litigi. A la vida no cal amargar-nos una part de la nostra existència amb litigis. Que quadrin els informes. Trobar una persona amb la qual fer un tracte, no és més que desenvolupar un repte, que en part és econòmic. Cal tractar amb persones que no primin la última pesseta, que sàpiguin ser amics. Sàpiguin partir-ho més que ser dusos. En les negociacions cal arribar a un punt mig, entre saber perdre i no perdre la persona. Quan jo ho vull tot, perdo l'amistat. En els negocis no hem de deixar mai de ser caballers".
- "Sempre s'equivoca la persona qque no juga net, la persona que prepara un programa per fotre als demés. Les empreses que actuen així, no tenen futur, a la llarga cauen".
Davant la meva pregunta sobre si l'èxit o la fortuna en el món de l'empresa pot crear enveges, comenta: "No tothom ens estima a la vida. Hi pot haver persones a qui els afecti el teu desenvolupament, els crei melancolia i faci gelosos. Heu d'evitar decepcionar-vos, demostrar humilitat i ser conscients que hi ha misèries humanes".
Quan és tracta d'aconsellar als joves, en Francesc no amaga res:
- "Tenir més en compte els valors i els sacrifici. Que no es tanquin en sí mateixos, que s'obrin quan necessitin ajut. Sempre hi haurà algú disposat a donar un cop de mà. Evidentment, el coneixement del negoci és una altra virtut. Mai s'ha d'oblidar que la oportunitat hi és, sempre i serà, inclosos aquests temps de crisi." Fica l'exemple de dues famílies de Bellcaire, pare, mare i 2 fills, cadascuna amb els mateixos 20 jornals de terra com a única propietat. Una d'aquestes famílies es rica i mai li falta de res, i l'altra sempre s'estan tirant els plats al cap. Es tracta de saber organitzar-se, planificar-se, reunir-se i preparar la feina... "A un jove li diria que aspiri a ser com aquella família de Bellcaire, que amb els mateixos mitjans són capaços de triomfar".
Li pregunto sobre que li diria a un jove que vulgués ser funcionari, i la seva resposta no em decepciona, "que sigui el millor funcionari del món, que estimi els demés i que pot fer la seva feina amb una rialla. No cal ser un déspota per fer la feina, o fer complir les normes, es pot ser flexible. Ha de primar més amb nosaltres la part humana, que la part de les lleis".
Gran aficionat al fútbol, en especial al FC Barcelona, sobre la gestió de l'equip per part de Guardiola afirma que "tindrà un èxit durador en funció de la capacitat de donar que tingui. No hauria de dormir, el dia que veu algú que està trist, o intueix que està trist. Ha de fer entendre als jugadors la seva estima. És molt difícil ser bondadós sol i tenir èxit, cal ser professional, el millor. La suma dels teus encerts amb la gent, va creant un poso i va elevant-te la gent i et dona èxit. I sobretot, no equivocar-se gaire".
Sobre la reacció davant d'un fracàs empresarial diu, "quan ens equivoquem, no tindríem que enfonsar-nos o deprimir-nos, no és un fracàs", i cita a l'escriptor Dale Carnegie, quan la vida et dona un llimó, procura fer una llimonada". I afegeix, "Saber tancar l'aixeta dels problemes és el gran repte de la nostra vida", i fica l'exemple d'un conegut pallasso català, que va fer de pallasso la tarda del mateix dia que va morir la seva mare. "Amb els fracassos, agafes rodatge, fortalesa, senzillesa...et predisposa a altres reptes. No tens temors. Quan has llaurat la terra, no en tens tant de temor".
Sobre l'educació actual afirma: "és massa memorística, on es demanen als joves dates massa perfectes, lliçons memoritzades... i això no té massa importància, equivocar-se d'una data, si els joves després no poden construir noves realitats amb les coses més inverosímils. Transformar l'entorn".
Sobre la situació econòmica actual, diu, "és una situació dolenta i molta gent les està passant morades, però al llarg d'una vida es tracta d'un moment puntual, i el recordarem com un hivern fred". Bé, un hivern fred anys enrere va matar algunes oliveres mil.lenàries del Parc Temàtic de l'Oli.
De fet, el Museu-Fundació Parc Temàtic de l'Oli que ell va concebre l'any 1989, i que ha anat creant i cuidant durant aquests 20 anys, és el seu altre gran llegat a la comunicat. Aquest mes de gener de 2009, ha trascendit, que Francesc Riera, cedeix aquest museu, el més visitat de les comarques de Lleida amb 60.000 visites anuals, a l'Ajuntament de Les Borges Blanques, sense demanar cap contrapartida a canvi.
En Francesc compara la oportunitat amb un bolet, perquè aquesta sorgeix en un moment determinant, i s'ha d'estar atent a ella, per no perdre-la de vista. "Hi ha persones que xafen el bolet, i altres, que veuen una petita elevació i saben veure el bolet. Hem d'estar molt atents, per trobar el bolet de la nostra vida. No trepitjar-lo. I recordar que sempre hi és". "La vida depen d'aquells instants de dir si, o dir no. No és necessari ser tant perspicaç. Hi ha un món que vol que el desenvolupem nosaltres".
Després d'invitar-me a un excel·lent àpat, s'acomiada amb un càlid somriure. En Francesc ha estat molt generós, dedicant més de quatre hores a la nostra conversa. Però, com ell afirma, qui dóna, acaba rebent, i em diu que avui ha guanyat un amic. I si, puc dir que l'ha guanyat.
Frases destacades:
"A la vida, no només hi ha lloc per un treball organitzat, sino que a més cal saber captar situacions on un ha d'actuar".
" En un nou projecte cal creure-hi, aguantar, no defallir".
"Cal buscar ser una empresa modèlica, no per orgull, no per competició, sino per nosaltres mateixos".
"Mai no he tingut por a obrir-me a la competència, i que vegin com treballem".
"Tinguem por de la persona que no és intel.ligent. Si us rodegeu de gent intel.ligent aconseguireu coses. Sapigueu-los deixar el seu entorn".
"Jo no puc guanyar més un any, si tots els que estan amb mi, no guanyen també més".
"He tingut facilitat d'entrar al món de les persones. Les miro als ulls. Jugo net, i no les enganyo".
"Sempre hi ha algo a descobrir, algú que ho farà brillar".
"Si, podem. Sempre".
Escrit per Joan Carles Piñol
Xavier Gabriel, emprenedor creatiu en sèrie.
Sort, Lleida
Dissabte, 14 de febrer de 2009
Entre les empreses lleidatanes, la seva és una de les més conegudes arreu del món: La Bruixa d’Or. L’administració de loteria que ven més loteria de tota Espanya. I que com tots coneixem, no està situada al bell mig de Madrid o a les Rambles de Barcelona, sinó en un bonic poble del Pirineu Lleidatà de 2.373 habitants, segons la Wikipèdia, en una comarca de 7.500 habitants com el Pallars Sobirà.
Va dissenyar una de les primeres webs a Espanya, i avui en dia es manté en el rànquing de les més visitades, atraient tant a europeus i americans, com a milers de xinesos.
Ha creat una de les marques més valuoses del mercat. Té cinc llibres publicats i ha estat anomenat emprenedor de l’any per les millors revistes espanyoles de negocis. Les escoles de negocis IESE i ESADE, han escrit el seu cas empresarial d’èxit, per l’estudi per part de generacions d’estudiants de màrqueting nacionals i extrangers que passen per les seves prestigioses aules. Moltes cadenes internacionals han enviat els seus reporters per realitzar documentals sobre l’èxit d’aquesta administració de Loteria. Em mostra un vídeo, enregistrat i emés per una important cadena alemanya d’abast Federal que dedica a La Bruixa d’Or un ampli documental. És un home que dóna nombroses conferències, i que domina la tècnica del storytelling en l’àmbit empresarial i personal des de fa molts anys, tècnica que segons els experts ha estat una de les claus utilitzades en l’èxit arrollador d’Obama en les darreres eleccions presidencials als Estats Units.
Fins i tot nombrosos turistes japonesos, quan visiten Catalunya amb autocar i l’agenda atapeïda, inclouen la Bruixa d’Or com un dels seus destins preferits, ho puc comprovar en fotos d’autobusos plens d’orientals que hi ha en un plafó a la paret dels despatx. ¿Qui no ha vist mai el seu retrat amb el seu caràcterístic bigot, simpàtic, carismàtic i intrèpid, amb un havà als llavis assaborint la seva bona sort?
Aquest lleidatà respon al nom de Xavier Gabriel i em rep al seu despatx de la Bruixa d’Or. M’agrada el seu ordinador de taula, un Imac de 24 polzades, amb una pantalla un pel més gran que la de 17 polzades que tot just m’acabo de comprar i instal.lar a la taula del despatx. J Es nota que es un home a qui agrada la tecnologia, i el món d’internet, la cuidada web de la seva empresa i el seu blog personal http://www.xaviergabriel.com/ en són exemples.
La seva imatge pública és d’home creatiu i extravertit, i a l’ull de qui no està atent pot semblar que l’èxit li hagi arribat fruit de la bona sort. Però el que jo em trobo és un home treballador, tenaç, capaç de sortejar les adversitats, que estima la seva terra, el seu poble, amb la humilitat del qui ha començat de zero en diverses ocasions. Cordial, i atent em convida a un cafè servint-lo ell mateix.
I que ha buscat la seva bona sort. De fet el seu darrer llibre “Las 13 claves de la suerte” aconsegueix desgranar en 13 capítols com, per aconseguir la bona sort, cal no creure en la sort, sino en un mateix i en la pròpia intuició. De fet m’havia comprat el llibre per llegir-lo abans d’anar a veure’l i li demano que m’hi faci una dedicatòria.
A finals d’aquest any 2009 o a inicis del vinent, Xavier Gabriel es convertirà en el primer turista espanyol que visiti l’espai i en el primer astronauta català. Però la seva ment no para quieta i em parla de projectes ambiciosos, tots ells plens d¡idees originals, fora del comú, potser arriscades... Quan un les escolta dels seus llavis, pensa que aquest home intrèpid veu el món com si fos una història de ciència ficció escrita pel Juli Verne.
Sempre que engega un nou projecte té en compte l’opinió del seu entorn, però d’una forma peculiar.
- “Quan tinc una idea nova, el primer que faig es consultar-la a la meva dona i als més propers a mi. Si els hi sembla interessant, llavors la desestimo. Només quan la troben complexa, difícil i arriscada, és quan crec que he encertat”.
Originalitat, dificultat i atreviment són els eixos centrals de la seva filosofia. Li agrada navegar contra corrent. No és un empresari que aposta els seu temps i recursos a la opció més rentable, si no a la més agosarada, novedosa i excitant. La seva forma de viure al món ens la resumeix amb una visió al·legòrica.
- Podríem considerar que el món empresarial és com una carretera amb dos o tres carrils. Un és per als vehicles més lents, i per ell transiten els professionals, treballadors per compte aliena, o els funcionaris. Pel carril més veloç, passen els vehicles dels executius agressius o els empresaris de tota la vida. Tot i les diferències, els vehicles d’uns hi altres transiten per la mateixa carretera. Però hi ha una altra possibilitat, pels qui no gaudim de patrimoni familiar d’altres generacions, la possibilitat de sortir de la carretera i recórrer la selva que l’envolta. Pocs s’atreveixen a fer-ho, perquè no hi ha cap camí i falten els cartells indicadors. Allí tot és desconegut, incloent el destí. Els paranys són comuns i és fàcil caure en ells. A diferència de la carretera, no saps el que et pots trobar a l’endemà.
Aquesta és una forma al·legòrica d’explicar l’esperit emprenedor d’en Xavier. Mai tria el camí fàcil o previst. Sempre busca assolir noves fites. És un home independent, fet a sí mateix. No segueix cap patró preestablert, ni tan sols a l’hora de somiar.
- De la selva només se’n surt el que aprèn a enfrontar-se a les dificultats i resoldre-les.
Però, ¿que hi ha de positiu en caminar per la selva?
- Si te’n surts, pots arribar al final: un precipici des del qual s’obre una panoràmica excelsa. Has d’anar amb compte de no caure a l’ abisme. Si ho aconsegueixes, des de aquest lloc privilegiat pots admirar-ho tot (referint-se als seus èxits) i et sens un home lliure.
La opinió dels qui el desconeixen és que en Xavier Gabriel ha estat un home afortunat. Pensen que va tenir un cop de sort essent la seva administració agraciada amb la grossa de la loteria, ignorant el seu passat. En Xavier Gabriel s’ha arruïnat dues vegades i se n’ha sortit d’elles. És un experimentat inversor en borsa i, durant molts anys, ha dirigit empreses d’esports de risc.
Fa molts anys va veure baixar una barca de ràfting pel Noguera Pallaresa per primer cop, era encara un esport totalment desconegut a Espanya, als pocs dies, ja era als alps Italians, coneixent les primeres empreses del sector a Europa. Al cap de poques setmanes ja havia posat en marxa la primera empresa del sector del ràfting i els esports d’aventura a Lleida. Sense dubte es tracta d’un emprenedor energètic, ràpid, atrevit.
Com aficionat a la fotografia i al vídeo, ha produït documentals i anuncis publicitaris com el d’una coneguda marca de bosses d’aperitius, Matutano, amb el protagonista tirant-se en pònting des d’un pont del Pallars i agafant amb les mans i càmera al cap, la bossa d’snacks situada a peu de terra. De fet ell va promoure i construir el primer pont del Pallars d’ús exclusiu per activitats de pònting.
Anys enrere, casat i amb un fill de dos anys havia dimitit d’un confortable càrrec de director d’entitat bancària, per dedicar-se a la seva vida emprenedora.
Un home d’aventures que, com ell mateix afirma, coneix tan bé Veneçuela com Catalunya. I és que durant la seva etapa d’empresari productor de reportatges d’aventura, hi va passar llargues temporades, dedicades a la filmografia de reportatges d’aventura.
Com a inversor privat li agrada participar d’iniciatives on hi pugui imprimir el seu caràcter, cal que un projecte li resulti divertit i excitant, diferent i novedós, no oblidant mai, que un inversor té que buscar i aconseguir la rendibilitat per poder seguir invertint. Recordant la seva al.legoria anterior. “Un emprenedor té que cuidar-se de no caure pel precipici, cal que es mantengui i avanci en un complexe equilibri a dalt de la meseta selvàtica, caminant pel mateix vèrtix de l’abisme, un terreny difícil.”
Està disposat a volar per l’espai exterior des del desert del Mohabe, essent el primer català i espanyol en experimentar aquesta experiència com a turista. I es que no es tracta d’una experiència cara, sino molt rendible, perque els impactes comunicatius que ha rebut fins el moment, superen en valor de mercat, el cost del vaitge amb molt d’escreix. Però que sigui un lleidatà a qui agrada viatjar pel món, no té que portar a engany: treballa a diari des del seu despatx, a Sort, dissabtes inclosos, i això no ho canviaria per res del món. També té paraules per Lleida:
- Em sento lleidatà, del cap als peus. Em plauria contribuir en la promoció de les nostres terres.
És un home que des de tots els punts de vista, essent objectivament, ha aportat molt a les comarques de Lleida, als Pirineus i al seu poble Sort. I al que com a lleidatà, i emprenedor, hi tinc interés i reconeixement per les fites que ha anat aconseguint. I he de dir també, una sana curiositat per saber més dels seus projectes futurs. M’en desvetlla alguns, pero em demana que no els expliqui, ja que es presentaran durant els propers mesos. Es tracten sense dubte de projectes molt innovadors i atractius, algun dels quals poden aportar molt des del punt de vista turístic a les comarques de Lleida.
Ha assaborit l’èxit, però reconeix que com emprenedor, mai hi ha res garantit, i l’èxit i el fracàs són dues cares d’una mateixa moneda.
- És una llàstima que no hi hagi reconeixements per aquells empresaris que ho han intentat i han pogut fracassar a causa de circumstàncies adverses. Jo mateix ho he patit en dues ocasions. Començar de nou des de zero, és una dura experiència, que et fa més fort. El més important és conservar un esperit positiu, perseverar per trobar el propi camí.
I els errors?
- Si no t’equivoques, mai milloraràs. Dels errors he après molt. Sempre hi són i mai sabrem quin serà el pròxim. Quan hi ha una dificultat, s’ha de buscar la manera de superar-la i mai rendir-se. El veritable fracàs és no intentar-ho.
Una bona frase per enllestir l’entrevista. Després de tres hores de conversa, em dona la mà i m’acompanya a la porta. Em dono el gust d’elegir una frase original per acomiadar-me.
Dissabte, 14 de febrer de 2009
Entre les empreses lleidatanes, la seva és una de les més conegudes arreu del món: La Bruixa d’Or. L’administració de loteria que ven més loteria de tota Espanya. I que com tots coneixem, no està situada al bell mig de Madrid o a les Rambles de Barcelona, sinó en un bonic poble del Pirineu Lleidatà de 2.373 habitants, segons la Wikipèdia, en una comarca de 7.500 habitants com el Pallars Sobirà.
Va dissenyar una de les primeres webs a Espanya, i avui en dia es manté en el rànquing de les més visitades, atraient tant a europeus i americans, com a milers de xinesos.
Ha creat una de les marques més valuoses del mercat. Té cinc llibres publicats i ha estat anomenat emprenedor de l’any per les millors revistes espanyoles de negocis. Les escoles de negocis IESE i ESADE, han escrit el seu cas empresarial d’èxit, per l’estudi per part de generacions d’estudiants de màrqueting nacionals i extrangers que passen per les seves prestigioses aules. Moltes cadenes internacionals han enviat els seus reporters per realitzar documentals sobre l’èxit d’aquesta administració de Loteria. Em mostra un vídeo, enregistrat i emés per una important cadena alemanya d’abast Federal que dedica a La Bruixa d’Or un ampli documental. És un home que dóna nombroses conferències, i que domina la tècnica del storytelling en l’àmbit empresarial i personal des de fa molts anys, tècnica que segons els experts ha estat una de les claus utilitzades en l’èxit arrollador d’Obama en les darreres eleccions presidencials als Estats Units.
Fins i tot nombrosos turistes japonesos, quan visiten Catalunya amb autocar i l’agenda atapeïda, inclouen la Bruixa d’Or com un dels seus destins preferits, ho puc comprovar en fotos d’autobusos plens d’orientals que hi ha en un plafó a la paret dels despatx. ¿Qui no ha vist mai el seu retrat amb el seu caràcterístic bigot, simpàtic, carismàtic i intrèpid, amb un havà als llavis assaborint la seva bona sort?
Aquest lleidatà respon al nom de Xavier Gabriel i em rep al seu despatx de la Bruixa d’Or. M’agrada el seu ordinador de taula, un Imac de 24 polzades, amb una pantalla un pel més gran que la de 17 polzades que tot just m’acabo de comprar i instal.lar a la taula del despatx. J Es nota que es un home a qui agrada la tecnologia, i el món d’internet, la cuidada web de la seva empresa i el seu blog personal http://www.xaviergabriel.com/ en són exemples.
La seva imatge pública és d’home creatiu i extravertit, i a l’ull de qui no està atent pot semblar que l’èxit li hagi arribat fruit de la bona sort. Però el que jo em trobo és un home treballador, tenaç, capaç de sortejar les adversitats, que estima la seva terra, el seu poble, amb la humilitat del qui ha començat de zero en diverses ocasions. Cordial, i atent em convida a un cafè servint-lo ell mateix.
I que ha buscat la seva bona sort. De fet el seu darrer llibre “Las 13 claves de la suerte” aconsegueix desgranar en 13 capítols com, per aconseguir la bona sort, cal no creure en la sort, sino en un mateix i en la pròpia intuició. De fet m’havia comprat el llibre per llegir-lo abans d’anar a veure’l i li demano que m’hi faci una dedicatòria.
A finals d’aquest any 2009 o a inicis del vinent, Xavier Gabriel es convertirà en el primer turista espanyol que visiti l’espai i en el primer astronauta català. Però la seva ment no para quieta i em parla de projectes ambiciosos, tots ells plens d¡idees originals, fora del comú, potser arriscades... Quan un les escolta dels seus llavis, pensa que aquest home intrèpid veu el món com si fos una història de ciència ficció escrita pel Juli Verne.
Sempre que engega un nou projecte té en compte l’opinió del seu entorn, però d’una forma peculiar.
- “Quan tinc una idea nova, el primer que faig es consultar-la a la meva dona i als més propers a mi. Si els hi sembla interessant, llavors la desestimo. Només quan la troben complexa, difícil i arriscada, és quan crec que he encertat”.
Originalitat, dificultat i atreviment són els eixos centrals de la seva filosofia. Li agrada navegar contra corrent. No és un empresari que aposta els seu temps i recursos a la opció més rentable, si no a la més agosarada, novedosa i excitant. La seva forma de viure al món ens la resumeix amb una visió al·legòrica.
- Podríem considerar que el món empresarial és com una carretera amb dos o tres carrils. Un és per als vehicles més lents, i per ell transiten els professionals, treballadors per compte aliena, o els funcionaris. Pel carril més veloç, passen els vehicles dels executius agressius o els empresaris de tota la vida. Tot i les diferències, els vehicles d’uns hi altres transiten per la mateixa carretera. Però hi ha una altra possibilitat, pels qui no gaudim de patrimoni familiar d’altres generacions, la possibilitat de sortir de la carretera i recórrer la selva que l’envolta. Pocs s’atreveixen a fer-ho, perquè no hi ha cap camí i falten els cartells indicadors. Allí tot és desconegut, incloent el destí. Els paranys són comuns i és fàcil caure en ells. A diferència de la carretera, no saps el que et pots trobar a l’endemà.
Aquesta és una forma al·legòrica d’explicar l’esperit emprenedor d’en Xavier. Mai tria el camí fàcil o previst. Sempre busca assolir noves fites. És un home independent, fet a sí mateix. No segueix cap patró preestablert, ni tan sols a l’hora de somiar.
- De la selva només se’n surt el que aprèn a enfrontar-se a les dificultats i resoldre-les.
Però, ¿que hi ha de positiu en caminar per la selva?
- Si te’n surts, pots arribar al final: un precipici des del qual s’obre una panoràmica excelsa. Has d’anar amb compte de no caure a l’ abisme. Si ho aconsegueixes, des de aquest lloc privilegiat pots admirar-ho tot (referint-se als seus èxits) i et sens un home lliure.
La opinió dels qui el desconeixen és que en Xavier Gabriel ha estat un home afortunat. Pensen que va tenir un cop de sort essent la seva administració agraciada amb la grossa de la loteria, ignorant el seu passat. En Xavier Gabriel s’ha arruïnat dues vegades i se n’ha sortit d’elles. És un experimentat inversor en borsa i, durant molts anys, ha dirigit empreses d’esports de risc.
Fa molts anys va veure baixar una barca de ràfting pel Noguera Pallaresa per primer cop, era encara un esport totalment desconegut a Espanya, als pocs dies, ja era als alps Italians, coneixent les primeres empreses del sector a Europa. Al cap de poques setmanes ja havia posat en marxa la primera empresa del sector del ràfting i els esports d’aventura a Lleida. Sense dubte es tracta d’un emprenedor energètic, ràpid, atrevit.
Com aficionat a la fotografia i al vídeo, ha produït documentals i anuncis publicitaris com el d’una coneguda marca de bosses d’aperitius, Matutano, amb el protagonista tirant-se en pònting des d’un pont del Pallars i agafant amb les mans i càmera al cap, la bossa d’snacks situada a peu de terra. De fet ell va promoure i construir el primer pont del Pallars d’ús exclusiu per activitats de pònting.
Anys enrere, casat i amb un fill de dos anys havia dimitit d’un confortable càrrec de director d’entitat bancària, per dedicar-se a la seva vida emprenedora.
Un home d’aventures que, com ell mateix afirma, coneix tan bé Veneçuela com Catalunya. I és que durant la seva etapa d’empresari productor de reportatges d’aventura, hi va passar llargues temporades, dedicades a la filmografia de reportatges d’aventura.
Com a inversor privat li agrada participar d’iniciatives on hi pugui imprimir el seu caràcter, cal que un projecte li resulti divertit i excitant, diferent i novedós, no oblidant mai, que un inversor té que buscar i aconseguir la rendibilitat per poder seguir invertint. Recordant la seva al.legoria anterior. “Un emprenedor té que cuidar-se de no caure pel precipici, cal que es mantengui i avanci en un complexe equilibri a dalt de la meseta selvàtica, caminant pel mateix vèrtix de l’abisme, un terreny difícil.”
Està disposat a volar per l’espai exterior des del desert del Mohabe, essent el primer català i espanyol en experimentar aquesta experiència com a turista. I es que no es tracta d’una experiència cara, sino molt rendible, perque els impactes comunicatius que ha rebut fins el moment, superen en valor de mercat, el cost del vaitge amb molt d’escreix. Però que sigui un lleidatà a qui agrada viatjar pel món, no té que portar a engany: treballa a diari des del seu despatx, a Sort, dissabtes inclosos, i això no ho canviaria per res del món. També té paraules per Lleida:
- Em sento lleidatà, del cap als peus. Em plauria contribuir en la promoció de les nostres terres.
És un home que des de tots els punts de vista, essent objectivament, ha aportat molt a les comarques de Lleida, als Pirineus i al seu poble Sort. I al que com a lleidatà, i emprenedor, hi tinc interés i reconeixement per les fites que ha anat aconseguint. I he de dir també, una sana curiositat per saber més dels seus projectes futurs. M’en desvetlla alguns, pero em demana que no els expliqui, ja que es presentaran durant els propers mesos. Es tracten sense dubte de projectes molt innovadors i atractius, algun dels quals poden aportar molt des del punt de vista turístic a les comarques de Lleida.
Ha assaborit l’èxit, però reconeix que com emprenedor, mai hi ha res garantit, i l’èxit i el fracàs són dues cares d’una mateixa moneda.
- És una llàstima que no hi hagi reconeixements per aquells empresaris que ho han intentat i han pogut fracassar a causa de circumstàncies adverses. Jo mateix ho he patit en dues ocasions. Començar de nou des de zero, és una dura experiència, que et fa més fort. El més important és conservar un esperit positiu, perseverar per trobar el propi camí.
I els errors?
- Si no t’equivoques, mai milloraràs. Dels errors he après molt. Sempre hi són i mai sabrem quin serà el pròxim. Quan hi ha una dificultat, s’ha de buscar la manera de superar-la i mai rendir-se. El veritable fracàs és no intentar-ho.
Una bona frase per enllestir l’entrevista. Després de tres hores de conversa, em dona la mà i m’acompanya a la porta. Em dono el gust d’elegir una frase original per acomiadar-me.
- Que tinguis un bon viatge espaial.
Benvinguda
Emprenedorslleida.cat és un blog que repassarà les biografies de destacats emprenedors de les comarques de Lleida. I ho farà amb un enfoc buscant no només aquelles experiències que han estat exitoses, sino també veient en quins projectes han pogut fracassar i quin ha estat l’aprenentatge personal i professional que aquests emprenedors han obtingut de les seves diferents experiències empresarials.
A Emprenedors Lleida entrevistarem a fons destacats emprenedors i empresaris de les terres de Lleida, amb el propòsit de disseccionar la seva ànima professional i descobrir les arrels més profundes del veritable emprenedor. Amb aquesta finalitat, seguirem les seves trajectòries professionals i empresarials, des de el moment en que van donar el primer pas fins al dia d’avui, destapant els episodis més brillants i quina ha estat la seva reacció en front les adversitats i dificultats de la vida. Coneixerem els valors i principis que els han acompanyant a llarg del seu camí. I no marxarem fins aconseguir d’ells les receptes, fórmules i consells més adients per al jove que vulgui engegar un projecte empresarial.
Des d’aquet punt de vista, Emprenedors Lleida busca quelcom més que entretenir-vos amb una entrevista amena: es tracta d’extreure models humans i professionals, que puguin servir de referència i brúixola als nous valors lleidatans, dels que tant depèn el futur econòmic de les nostres terres.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)